jueves, 18 de marzo de 2010

Crónica de 4º d'ESO

Aquesta any va significar el meu particular pas del Renaixement, al Barroc, de la felicitat al pessimisme. Molts fets, que no vull comentar, es van juntar i van fer que el curs 08-09 siguera un dels pitjors de la meua vida. Potser per això (o potser que siguera un dels motius), les meues notes van ser una mica fluixes comparades amb les anteriors, lo qual va fer que la meua nota mitja es quedara en un 7'5. En aquest curs va començar a notar-se la diferéncia amb els curs anteriors (i no 3º, com tota la gent deia; per mi 3º va ser un dels més senzills), més per la quantitat de treballs que per la dificultat del que es donava. Aquest any, potser per la meua apatia, vaig començar a passar olímpicament d'algunes classes, el qual em va ocasionar alguns enfrentaments amb professors, algunes amonestacions i alguns castics. Especialment horrorosa va ser una assigntaura obligatoria, disfressada amb l'eufemístic nom de Projecte Monogràfic d'Investigació, que no era més que una assignatura de merda (si se'm permet l'expressió), en la qual teníem que contar el nombre de pardals que havíen morit a Castelló cada any. Vaig demanar moltes vegades quin era el fundament d'aquesta assignatura, quina era la finalitat, ja que aquesta era una hora perduda a la setmana, però el meu dubte no va ser satisfet. Com a venjança, no parava de molestar a classe i questionava cada explicació de la professora, fet que hem va ocasionar nombroses amonestacions (va ser el curs que més vaig tindre) i algunes cridades a cassa, que van provocar més castics i no van fer més que augmentar el meu enoig i pessimisme. També, en una excursió obligatoria que costava deu euros, em vaig negar a pagar, sotenint que ens podien obligar a anar a una excursió, però no a pagar. A la fi, no sé si per oblit o perque no es van adonar de que havia pujat a l'autobús, hem vaig eixir amb la meva. Ara, mesos després i reflexionant sobre el fet, hem done conte de que vaig ser massa dur amb la professora, ja que la culpa de incorporar eixe despropósit d'assignatura, no era d'ella, sinò de la direcció d'estudis o vés a saber tú.

L'únic que va alegrar aquest curs (i vaja si ho va alegrar), va ser l'irrupció del millor equip de l'història del futbol, al menys en una única temporada, el Barça del debutant a un banquet de Primera, Josep Guardiola. Pep, presentava únicament en el seu currículum d'entrenador una temporada al Barça B, que, això sí, va ascendir de 3ª a 2ªB. L'aposta de Laporta era arriscada, més encara quan, en la seua primera entrevista, Guardiola va dir que no contava amb les "vaques sagrades", és a dir, Ronaldinho (amb uns quils de més respecte al "Ronnie" que havia arribat a Can Barça l'any 2003), Deco i Eto'o. Els dos primers van eixir per la porta d'atràs, però, per sort (com es demostraria més tard), no es va aconseguir trobar eixida a Eto'o. Aquest Barça, tenint com a única incorporació de pes (i vaja incorporació, vaja lateral) a Dani Alvés i pràcticament amb la mateixa estructura que havia fracassat l'any passat, va realitzar la millor temporada possible que pot fer un equip, guanyant totes les competicions en les quals participava.

La primera va ser la Copa. El camí a la final va ser ple d'obstacles, primer passant amb facilitat front al Benidorm, però després amb unes eliminatories molt complicades contra l'Atlétic de Madrid, l'Espanyol i el Mallorca en semifinals, amb una providencial parada de Pinto a un penalty de l'equip mallorquí quan el Barça estava contra les cordes. La final, contra l'Athletic, va ser un bany del Barça: tras un primer gol de Toquero per a l'Athletic, el Barça va aconseguir remontar gràcies a un golaç de Touré, a dos de Messi i a un de Bojan.

El segon títol va ser la Lliga, encara que aquesta ja havia sigut sentenciada, setmanes enrere, gracies a l'històric triomf del Barça al Bernabéu per 2-6, en un dels banys més escnadalosos que recorde en un partit entre dos equips grans. Amb aquesta victoria es donava fi a la campanya mediàtica de la prensa madridista i al famòs "canguelo", que a la fi els va perjudicar més que beneficiar. Al final, el Barça va ser el guanyador de Lliga amb més punts de l'història, i es va quedar a sols dos gols del récord golejador del Madrid dels 107 gols.

El tercer va ser la Champions. Tras una primera fase senzilla, el Barça va arrollar, primer en vuitens de final al Lyon, amb un 5-2 a la tornada, i després en cuarts al Bayern, amb un 4-0 a l'anada. Però a a semifinals li esperava, segurament el rival més rocòs i dur amb el que es va enfrontar en tota la temporada, el Chelsea. Tras un partit d'anada en el qual l'equip anglés va possar l'autobús, aconseguint arrancar un 0-0 en el Camp Nou, Essien va adelantar el Chelsea al minut 9 a la tornada. El partit va ser dominat clarament pel Chelsea, que no va deixar xutar ni una vegada a porta al Barça fins al minut 93, i va tenir múltiples ocasions per sentenciar les coses, però, eixa és la grandessa del futbol, a l'últim minut de partit, el baló va caure a les botes de Messi, aquest se la va possar a Iniesta que des de la frontal de l'àrea i amb cama dreta... Goooooool! Recorde molt bé eixe dia: Alfonso, Iván, Cristian, David... estavem tots allí al Family Center, tots amb cares fúnebres, de soterrament, i a punt d'anar-nos a cassa quan l'"Iniestazo" va fer la seua aparició. No puc descriure bé la situació que es va originar a continuació: salts, crits fins quedar-nos afónics, abraçades per doquier, Iván quitant-se la samarreta i possant-se a fer flexions (cosses d'Iván)... El moment va ser únic, irrepetible, possiblement un dels més feliços de la meua vida. Tras aquest partit, no quedava duda (al menys per mi) de que el Barça guanyaria la Champions front al Manchester. I així va ser, 2-0, amb una superioritat absoluta barcelonista.

Els altres tres títols van ser la Supercopa d'Espanya, front a l'Athletic, aconseguida sense problemes i amb molta superioritat; la Supercopa d'Europa, que va decidir Pedro amb un gol mágic al minut 119 de la prórroga en un mal partit del Barça que fins aleshores estava 0-0 contra el Shaktar; i el Mundialet de Clubs, que van guanyar a l'argentí Estudiantes de la Plata, amb un altre agónic gol de Pedro al minut 89 de partit, quan tot indicava que el Barça anava a quedar-se sense Mundialet per tercera vegada, al anar perdent quasi tot el partit 1-0. A la prórroga, Leo Messi, va marcar el gol de la victoria amb l'escut, amb el cor, en un geste quasi poétic que confirmava l'hegemonia blaugrana en tot el món.

miércoles, 17 de marzo de 2010

Crónica de 3º d'ESO

Altre any poc interesant, aquest curs 07-08. Els recordes que guarde d'aquest any són molt borrosos fet que no fa més que reafirmar el monotonisme regnant durant aquest any.

Per tant, aquesta crónica serà un mica curta, ja que sols es van produïr uns pocs fets remarcables. Per una part, vaig deixar el kung-fú, encara que no amb un fins sempre, sinò amb un fins després. No en và, he passat quasi tres quarts de la meua vida al kung-fú, des dels tres anys ni més ni menys, conseguint un bon munt de medalles tant a nivel regional com nacional i una a nivel europeu.

Per altra part, Rijkaard va finalitzar la seua etapa al Barça de la forma més desastrosa possible, 3º a la Lliga a 18 punts del primer i com a únic i petit consuel, fent un paper digne a la Champions, competició en la qual va ser el.liminat pel Manchester amb un solitari gol de Paul Scholes a la tornada del partit.

Tabé va ser remarcable aquest any per la política, ja que José Luis Rodríguez Zapatero va ser reelegit incontestablement a les eleccions d'aquest any, iniciant així el seu segon mandat , tras un primer, la veritat bastant acceptable, possant en marxa algunes decisions de caràcter social, com la prohibicó del fumar, i un canvi efectiu des del domini de 8 anys del govern popular d'Aznar a un govern socialista. No obstant això, estava començant a gestar-se el pitjor enemic del president, la crisi económica. Tras uns anys de bona salut económica, especuladors, "brokers" i bancs jugant amb els diners, i amb la fabricació compulsiva de crédits hipotecaris per part dels bancs a clients que no podien pagar-los com a detonant, la bombolla económica va estallar començant primer per l'arxiconegut banc Lehman Brothers, uns dels més poderosos del món, el qual va caure en bancarrota, fet que va deixar a molts ciutadans sense els seus diners. Aquesta bancarrota va possar en marxa immediatament el rellotge suïs que va ser la crisi: més bancs caien com mosques en bancarrota, el que ocasionava que els governs tingueren que nacionalitzar-los, i per tant endeudar-se ells, desconfiança dels inversors en la bolsa, lo qual va fer que molts retiraren les seues accions, que, tot com en una cadena causa-efecte, va fer perdre diners a les empresses les quals no van tindre més remei que reduïr costos i despedir treballadors amb lo qual augmenta l'atur i això ocasiona malestar general i manifestacions socials... No es pot saber si per aquest fet, però el cert és que a partir d'aquesta crisi económica, Zapatero no ha donat una a dretes i se'l nota molt nerviòs.

Crónica de 2º d'ESO

Any de poques novetats, molt continuista respecte a l'anterior. Poques coses van canviar a la meua vida.

Continuista en l'aspecte estudiantil, ja que les notes van continuar sent bastant bones, a pessar de tindre el meu primer suspens en la nota global (en la global, no en un examen individual, per a això encara tindrien que passar alguns anys, concretament en l'actual, i cassualment amb Rosa, l'actual professora de Valencià i que llegirà això!), en Valencià concretament (com no) i per una decisió escandalosa i injustísima baix el meu punt de vista: tenint un 8 en l'examen i un 4.7 en el treball del llibre, la professora (de la qual no em recorde ja del nom, el meu subconscient ha volgut borrar-ho) va decidir suspendre'm, mentre que gent amb un examen de 5 i amb 5.1 de treball de llibre va aprovar.

Continuista va ser també a l'aspecte esportiu. Una altra temporada al Costa Azahar, una altre any fent kung-fú (encara que ja vaig començar a cansar-me d'ell) i un altre any amb el fútbol preciocista del Barcelona, l'any més important de l'era Rijkaard en el qual va guanyar la Supercopa d'Espanya, La Lliga i la Champions, que, tot siga dit, va ser l'últim.

Però va haver un aspecte que va ennegrir tot l'any: el meu tio-iaio (no sé si es diu així) Bernabé va morir a causa d'un atac cardíac als 87 anys i tan sols unes setmanes després de la nostra última visita, en la qual pareixia més sà que molts vintanyers. Encara recorde eixes visites al meu poble, Boca de Huergano (Lleó), eixes visites a la seua granja i eixos desdejunis de llet apenes acabada d'ordenyar, eixes excursions a les 6 de la matinada a la montanya i tants altres moments imborrables que sempre estaran lligats amb el nom de Bernabé i de Boca de Huergano.

lunes, 15 de marzo de 2010

Crónica de 1ª d'ESO

"Finalitza la llibertat, ens estem fent adults" és el primer pensament que va creuar pel meu cap aquell trascendental i inoblidable últim dia d'escola, un dels pocs que es manté intacte en eixe turment nebulós que és el meu cap. Trascendental per l'innegable fet de que es trencaba una etapa de la meua vida i començava una altra nova; si no saps adaptar-te a aquesta nova etapa pots no recuperar-te després.

Inoblidable per les imatges que encara evoque d'aquell dia. Situació: últim dia d'escola, ja finalitzades les classes. Després d'una càlida ovació brindada per tota la classe (que li va arrancar inclòs unes llàgrimes) a, baix el meu punt de vista, una de les tres millors professores que he tingut, Marillanos, tota la classe baixa en silenci les escales amb una cara de reprimida tristessa: aquest últim dia havia sigut de festa, pero ara que s'acabava començava la resaca: ens donavem conta de que era l'últim dia de la nostra infància tal com la coneixiem. De prompte, aquesta tristessa va aflorar en forma de llants y gemecs d'una persona, la qual no recorde ara. A partir d'ací, es va formar una cadena, un efecte dominó que va anar contagiant a la resta d'una forma que allò va pareixer el mercat del dilluns i ens van tindre que traure al pati. El cert era que els meus llants no eren vertaders, que ho feia per no ser diferent de la resta (ara, he aprengut que el verdaderament admirable és ser diferent als demés, no seguir la norma establida), pero si arribe a saber el molt que canviaria la meua vida en apenes 3-4 anys sí que haguera plorat. En fi, que tras una bona estona calmant les penes al pati, tots ens vam marxar. Algunes amistats feien punt i final, altres punt i a part. L'innegable era que començava un nou paràgraf a la meua vida.

"Héctor, ¿¡pero qué haces aún aquí!?, ¡es tu primer día de instituto!". L'institut comença a les 10:30. Mire el despertador. "Merda, les 10:25, comença bé la meua etapa estudiantil". Pentinada, vestida i desdejuni ràpid i a enfrentar-me a l'institut. Com a úniques armes, una fulla en blanc i un boli a a la butxaca i convicció i valentia al cap. El gegant s'erigia just junt al meu anterior col.legi per lo qual no em va ser difícil arribar. Allí m'esperava amb el seu porxe amenaçant i un munt de xics quasi pegant-se per entrar. Les cames em temblaven y el cor volia eixir-se del cos, pero vaig entrar decidit i vaig enfilar el pasa cap a les escales. "Espera un moment, on vaig?". Vaig baixar les escales i vaig tranquilitzar-me. Hi havia quatre opcions: un angost i bulliciòs passadís, que vaig descartar ràpidament, si el que volia era no perdre'm, eixe no era el camí; una porta que donava al pati: descartat; i, per últim la secretaria i la consergeria. Vaig mirar alternativament una i altra durant una bona estona sense saber per qual decidir-me. Finalment vaig optar per consergeria: bingo! "Los nuevos tienen que ir a la sala de usos múltiples [indicació de per on es va]". Vaig mirar el rellotge: les 10:40 quasi. "Héctor arribant tard? Quina novetat...". Per sort, els professors, com si esperaren alumnes com jo, encara no havien començat la seua explicació. Uns amics em van cridar i em vaig seure amb ells. A partir d'ací, una parrafada dels professors i primer dia per a habituar-se a les classes i als professors.

Els següents dies no em va pareixer tan feroç el lleó com el pintaven. Vaig comprovar que podia fer exàmens, treballs, etc. amb la llei del mínim esforç, em pareixia fàcil inclòs l'institut i la veritat és que la majoria d'aquesta llei s'ha traslladat fins ara a 1º de Batxiller i potser no m'esforçe tot el que puc en les cosses que faig, ja faig el mínim possible intentant conseguir el màxim rendiment. Ma mare ja m'ho deia aleshores i ho segueix reptint: "El próximo curso será mucho más difícil y no te servirá hacer lo que hacías hasta ahora". I jo ho sé, l'esforç que faig ara es molt superior al que feia en 1º d'ESO, sols que seguix no donant el màxim que la gent espera de mi (quan arribe el moment ho donaré).

Tras aquest breu incís en forma de reflexió, que potser no vinga al cas, passaré a resumir breument el que va ser la resta de curs.

En l'aspecte estudiantil, les notes van ser bastant satisfactories, com ja he dit, no tenia molst problemes en aquest aspecte. Sportivament parlant, el fútbol va entrar amb força a la meva vida, qual nicotina a la del fumador. Em vaig apuntar al meu primer equip de futbol gràcies a l'insistència d'Enrique, el Costa Azahar on també estaven Iván, Pablo i Adrián, també de l'institut i on vaig passar bons moments durant els tres anys que vaig estar. També intentava jugar al pati a futbol, però allò al que jugavem es pareixia més a un sport de risc ja que els majors solien abusar del propi fet de ser més majors que nosaltres. Per la seua part, el Barça va aconseguir la seua primera Lliga tras 6 anys en blanc, començant ací el que tots pronosticaven, anava a ser el principi de l'hegemonia del Barça a Espanya i al món. Res més enllà, aquest cicle va durar sols el que va durar la dignitat dels futbolistes. Tras dos anys d'éxits, l'ego de la major part de la plantilla va vencer a la calitat i es va dir adeu al segurament Barcelona més elàstic y tècnic de la historia. El Castelló, per la seua part va aconseguir ascendre a 2ª divisió, un any després de la porrada que es va dar front al Ciutat de Múrcia. ¡Per fi anava a vore al Castelló en 2ª! No obstant, crec que no el tornaré a vore per eixos lares en un bon temps, pel que hem vist aquesta temporada.

A més, a aquest any, al 2005, vaig participar en el meu últim campionat de Kung-fú important abans de la meua "retirada" temporal. I va ser el més impòrtant de tots els que vaig participar: el campionat del món d'Itàlia. A la fi, sols vaig aconseguir una quarta posició en modalitat Wu-Shu, però això és lo de menys. Allí vaig viure un muntó d'experiències i d'anècdotes, que no vaig a contar ara perque aquesta crónica m'està quedant molt àmplia i no disposse de molt de temps.

Respecte al plà personal, les úniques coses que recorde són que vaig tindre la meua primera nóvia, i l'excursió de l'institut a Alarcón, una de les poques excursions a les que he anat i on m'ho vaig passar realment bé. També recorde especialment un partit d'handball que vaig anar a veure amb els meus amics. I ho recorde especialment perque va ser el dia que més em vaig riure de tota la meua vida, i possiblement ho será per sempre.

En l'aspecte familiar, es van juntar dos fets molt importants per mi, un molt bó y un altre molt, molt, molt roí. El bó, és el naixement del meu cosí, Daniel, el qual amb el pas dels any s'ha demostrat que, si no és superdotat, està molt a prop, ja que ja sap més que alguns adults amb els seus 5 anys actual, ho aprén tot molt apressa. He arribat a agafar-li molta estima, i ja juguem al póker (vaig ensenyar-li) com si fórem professionals.

L'aspecte roí, va ser la constatació del que molts a la família ens temiem: la meua iaia té Alzheimer. I és espeluçnant vore com actua de ràpid i de fatal aquesta enfermetat. És dur de dir, però de 2005 cap a aquesta estona, la meua iaia està irreconoscible. No obstant, sempre em quedaré amb els bons moments que vaig passar amb ella, eixos ni el Alzheimer els podrà esborrar.


PD. La veritat es que aquest any va ser bastant mogut, pero no espereu el mateix de les altres cróniques, en part perque no tinc ganes de escriure tant, en part perque són més avorrits.

sábado, 21 de noviembre de 2009

L'amor

Típica imatge de l'amor. Un cor roig...


Amor. El sentit metafísic d'aquesta paraula, seria, segons la RAE, o bé "Sentiment cap a altra persona que naturalment ens atrau i que, procurant reciprocitat en el desig d'unió, ens completa, alegra i dóna energia per conviure, comunicar-nos y crear" o bé "Sentiment intens de l'ésser humà que, partint de la seua pròpia insuficiència, necessita i busca l'encontre i unió amb altre ésser, o bé, "Sentiment de afecte, inclinació i entrega a algú o algo".

Però aquestes definicions no són altra cosa que un intent va d'explicar una de les poques paraules que, com es sol dir, "no es pot explicar amb paraules". Perquè l'amor es un sentiment que va més enllà de l'imaginable. És un sentiment voluble, volátil i versàtil, cadascú té el seu propi, no pots trobar dos iguals, es subjectiu.

I com l'amor es subjectiu i no vull avorrir-vos amb el meu concepte d'amor, aquest text passa de ser d'opinió a ser expositiu (a risc de que el text passe a ser superficial i avorrit) on descriuré de manera breu els diferents i més importants tipus d'amor que pot haver (no volia parlar d'aquest tema, ja que està molt trillat, quasi tots els alumnes han parlat d'això, però no em queda altra ja que si no em quedarà una entrada massa curta).

Creure en l'amor universal és una utopia

Aleshores, l'amor el podriem dividir en:

  • Amor "atractiu": amor en el qual et sents atret per una persona, ja siga física (t'atrau el seu aspecte físic) o mentalment (t'atrauen les seues idees, el sue comportament -encara que la majoria de vegades aquest amor es traduirà en "amor amistòs"-). Aquesta es la concepció d'amor més comú, en la qual, si dos persones s'atrauen mutuament, terminaran, naturalment emparellades i en ocasions practicant l'acte sexual. La testosterona és la causant d'aquesta atracció.
  • Amor familiar: amor que sents per una persona pel simple fet de ser de la teua família. Hi ha excepcions (moltes de fet), però és estrany veure com et sents amb el deure de defensar a persones de la teua família, a pesar de què, de no ser de la teua família et serien indiferents o inlòs et caurien mal. Aquestes reaccions demostren que tenim passat animal (els animals son els éssers més predisposts a aquest amor).
  • Amor amistòs: aquest és sense dubte, l'únic amor sense el qual un ésser humà normal no podria viure. És l'amor que l'ésser humà sent cap a les seues persones properes amb les quals, tinga o no tinga idees o pensaments en comú, es sent a gust. Aquest amor és necessari per a l'ésser humà, ja que l'ésser humà és un ser sociable per natura, i necessita a altres persones amb les quals coexistir.

Diccionari històric


Doncs, ací està el diccionari històric (més val tard que mai). Havia pensat fer-lo en forma de línea del temps, però no he trobat un programa per fer-lo.

  1. Cisma d'Orient
  2. Cisma d'Occident
  1. Catalunya Nova
  1. Primera Croada
  2. Croada contra els albigesos
  1. Alta edat mitjana
  2. Baixa edat mitjana
  1. Franciscans
  • Ramón de Berenguer
  1. Ramon Berenguer III, el Gran
  2. Ramon Berenguer IV, el Sant

Font: tota la informació ve de Viquipèdia

jueves, 19 de noviembre de 2009

El romanç de Tristany i Isolda

ABANS DE LLEGIR


Context literari


  • Segur que has vist o has llegit moltes versions diferents sobre la història del rei Artús. Recordes alguna pel·lícula? I algun llibre?
Pel.lícula: Los caballeros de la mesa cuadrada, de Monty Python.
Llibre: ningú, el més prop que he estat de llegir alguna cosa del rei Artur, va estar quean vaig llegir el llibre La conspiración de Assís, de John Sack.
  • Abans de llegir el llibre, pots informar-te a l'enciclopèdia sobre: la Taula Rodona, el rei Artús, Tristany i Isolda...
Ok, fet.


Context geogràfic


  • Observa aquests indrets en un mapa de
    l'Europa del segle XII i compara'l amb un
    mapa actual d'Europa.

-Europa en el segle XII:





















- Europa actualment:
































La major diferència entre les dos èpoques és que al segle XII, Europa estava dividida en grans regnes e imperis, i ara està dividida en estats més petits (aquesta diferència és més palpable encara a l'Europa central).



COMPRENSIÓ


Capítols de l'I al V

  • 1. Per quin motiu li posen el nom de Tristany:

      Perquè, en néixer, la seva mare digué que havia vingut a la Terra amb tristesa

  • Tristany i Isolda
  • 2. Tristany lluita contra el Morholt d'Irlanda a l'illa de Sant Samsó, i surt de la batalla:

      Victoriós i greument ferit

  • 3. Isolda la Blonda, quan veu per primer cop Tristany:

      El guareix de les seves ferides

  • 4. El rei Marc decideix casar-se amb Isolda dels cabells d'or perquè:

      Una oreneta li porta un parell de cabells d'ella

  • 5. La mare d'Isolda prepara un filtre amorós perquè se'l begui la seva filla juntament amb el seu promès, el rei Marc. Com és que se l'acaba bevent amb Tristany:

      Perquè tant ella com Tristany estan assedegats i una serventa confon la poció amb un altre beuratge

  • 6. Què fa Brangiana per Isolda perquè el rei Marc no s'assabenti que la seva muller no és verge:

      Ocupa el lloc d'Isolda la nit de noces


Capítols del VI al X


  • 7. Però no és de la serventa de qui ha de tenir por Isolda, sinó dels deslleials. Què maquina Brangiana perquè els enamorats puguin trobar-se i no ser descoberts:

      Els busca un lloc rere el castell perquè es puguin veure

  • 8. On s'amaga el rei Marc una vegada ha estat avisat de l'encontre dels amants:

      Dalt del pi on es troben cada nit

  • Creu Roja
  • 9. El nan Frocí i els deslleials continuen ordint plans contra els enamorats: fan posar farina entre el llit de Tristany i de la reina. Com es resol:

      Per les gotes de sang de la ferida que s'ha fet Tristany, que cauen a la farina

  • 10. El rei Marc, irat i fora de si, ara no tindrà pietat
    per als amants i buscarà un càstig exemplar per a
    ells. Quin és de tots aquests:


      Fa cremar Tristany i Isolda en una foguera
      davant tota la població de Tintagel

  • 11. Com aconsegueix Tristany fugir d'ells:

      Es llança des d'una finestra al buit i el vent se l'emporta fins a una pedra evitant-li la mort

  • Pedra de Tristany
  • 12. El rei Marc, irat, lliura Isolda a uns llebrosos, però Tristany, sempre a l'aguait, els troba i:

      Agafa Isolda i fuig mentre Governal atueix el
      crani d'Ivany, el cap dels llebrosos

  • 13. El rei Marc, avisat per un forester, troba els amants dormint al bosc. Què fa llavors el rei Marc:

      Com que l'espasa de Tristany separava els dos cossos, la canvia per la seva, deixa els seus guants d'ermini, i canvia l'anell de maragdes que porta Isolda

  • 14. Quina és la reflexió d'Isolda quan s'adona que el rei Marc els ha descobert al bosc i ha posat un anell al seu dit:

      Que el rei els vol perdonar i que Tristany, per culpa seva, ha de viure com un fugitiu fora de la cort
Mont Saint Michel


Capítols de l'XI al XV

  • 15. L'ermità Ogrí escriu una carta de part de Tristany per al rei Marc. Què fa quan la té:

      La passa al seu clergue perquè li llegeixi, ell no sap llegir

Castell de Santa Caterina
  • 16. Isolda torna al castell. Quan els dos enamorats s'acomiaden, què es regalen:

      Isolda li regala un anell de jaspi verd i Tristany, el seu gos Husdent

  • 17. Una vegada Isolda ha tornat al castell, els deslleials què pretenen que faci el rei amb ella:

      Que passi pel jurament dels ossos dels sants i la prova del ferro roent

  • 18. Com jura la seva innocència la reina Isolda:

      Agenollada davant els ossos dels sants i el rei Artús

  • 19. Tristany marxa de Tintagel cap a Gal·les. Què li diu Isolda quan marxa:

      Si veu l'anell que un dia ella li regalà, farà el que Tristany li demani

    Castell de Miravet
  • 20. Tristany, a Gal·les, ajuda el duc Gilany a desfer-se del gegant Urgan el Pelós. Quina recompensa vol per poder regalar a Isolda:


      El seu gos, Petit-Crû

  • 21. Quina qualitat màgica té:

      El cascavell que porta fa oblidar les penes

  • 22. Tristany viatja durant dos anys per diferents reialmes i ducats fins que arriba a:

      Bretanya, allí es posa al servei del duc Hoel

  • 23. En haver vençut l'enemic, el duc ofereix a Tristany:

      La seva filla, Isolda de les Blanques Mans

Capítols del XVI al XIX

  • 24. Però Tristany no oblida Isolda la Blonda, i, amb l'ajut del seu cunyat Kaherdí, arriba a Tintagel i es troba amb el senescal Dinàs. Què aconsella a Tristany:

      Que oblidi Isolda, que està sofrint molt, i que tingui pietat per ella

  • 25. Quan Dinàs intercedeix per Tristany, Isolda accepta l'encontre?

      Sí, perquè no ha oblidat la seva promesa

Tristany i Isolda
  • 26. Quina marca posa Tristany en el camí perquè Isolda s'adoni de la seva presència?

      Una branca d'avellaner amb lligabosc enllaçat

  • 27. Tristany vol tornar a veure la seva reina, no vol ni pot oblidar-la. Com es presenta al castell de Tintagel?

      Disfressat de boig

  • 28. Tristany passa uns dies amb la reina, però, tement que el descobreixin, marxa al seu país. Amb quina promesa?

      Si Tristany la necessita, Isolda hi anirà

  • 29. Ferit de mort, demana a Kaherdí que vagi a buscar Isolda, la Blonda. Si torna amb ella, hissarà:

      La vela blanca

  • 30. Isolda la Blonda pressent la mort de Tristany i la seva pròpia quan:

      És al mar i es produeix una tempesta molt fort


DESPRÉS DE LLEGIR


Activitats 1

  • 1. Classifica els personatges següents segons ens són presentats com a lleials o com a deslleials:
No apareixen els personatges a classificar.
  • 2. Llegeix les definicions i indica a quins personatges fan referència:

    Un home valent amb les armes, sense por. Li agrada cantar
    i tocar l'arpa. Es posa malalt i és ferit en algunes ocasions,
    i per sobre de tot, estima.

    Tristany


    Filla del rei d'Irlanda, que sap llegir i escriure, sap música, jugar
    als escacs i té coneixements de medicina. És blanca, rossa
    i esvelta. Menteix sense vacil·lar.

    Isolda la Blonda


    En alguns moments, perdona la seva dona i el seu nebot; en
    d'altres, actua d'una manera gairebé ferotge,
    sempre influenciat pels nobles de la seva cort.

    Marc


    Cavaller bretó que estima Tristany com si fos un germà.

    Kaherdí


    Esposa de Tristany que no suporta que ell estimi una altra dona.

    Isolda de les Blanques Mans

3. Qui explica tota la història?


Un joglar

  • 4. En quina persona se'ns presenten els fets i des de quin punt de vista narratiu?

    En tercera persona del singular i punt de vista extern

  • 5. Emplena aquesta graella amb els fets més remarcables que s'esdevenen en aquests indrets de la Cornualla.


    INDRETS............................. FETS REMARCABLES

    Tintagel ---------------> Tristany coneix el rei Marc. Serà armat cavaller.
    Gran pi ----------------> Trobades nocturnes amb Isolda.
    La forest del Morois --> On es refugien els amants.
    Creu Roja --------------> Marca del bosc. On es deixen les cartes el rei Marc i Tristany, i el forester traïdor i el rei Marc.
    Sant Llobí -------------> Límit del reialme del rei Marc.
    Cabana d'Orri ---------> On s'alberga Tristany.
    Blanca landa ----------> Castell de la Blanca landa on s'està Isolda.
    Capella de Tintagel ---> On són enterrats els amants.