Crónica de 1ª d'ESO

"Finalitza la llibertat, ens estem fent adults" és el primer pensament que va creuar pel meu cap aquell trascendental i inoblidable últim dia d'escola, un dels pocs que es manté intacte en eixe turment nebulós que és el meu cap. Trascendental per l'innegable fet de que es trencaba una etapa de la meua vida i començava una altra nova; si no saps adaptar-te a aquesta nova etapa pots no recuperar-te després.

Inoblidable per les imatges que encara evoque d'aquell dia. Situació: últim dia d'escola, ja finalitzades les classes. Després d'una càlida ovació brindada per tota la classe (que li va arrancar inclòs unes llàgrimes) a, baix el meu punt de vista, una de les tres millors professores que he tingut, Marillanos, tota la classe baixa en silenci les escales amb una cara de reprimida tristessa: aquest últim dia havia sigut de festa, pero ara que s'acabava començava la resaca: ens donavem conta de que era l'últim dia de la nostra infància tal com la coneixiem. De prompte, aquesta tristessa va aflorar en forma de llants y gemecs d'una persona, la qual no recorde ara. A partir d'ací, es va formar una cadena, un efecte dominó que va anar contagiant a la resta d'una forma que allò va pareixer el mercat del dilluns i ens van tindre que traure al pati. El cert era que els meus llants no eren vertaders, que ho feia per no ser diferent de la resta (ara, he aprengut que el verdaderament admirable és ser diferent als demés, no seguir la norma establida), pero si arribe a saber el molt que canviaria la meua vida en apenes 3-4 anys sí que haguera plorat. En fi, que tras una bona estona calmant les penes al pati, tots ens vam marxar. Algunes amistats feien punt i final, altres punt i a part. L'innegable era que començava un nou paràgraf a la meua vida.

"Héctor, ¿¡pero qué haces aún aquí!?, ¡es tu primer día de instituto!". L'institut comença a les 10:30. Mire el despertador. "Merda, les 10:25, comença bé la meua etapa estudiantil". Pentinada, vestida i desdejuni ràpid i a enfrentar-me a l'institut. Com a úniques armes, una fulla en blanc i un boli a a la butxaca i convicció i valentia al cap. El gegant s'erigia just junt al meu anterior col.legi per lo qual no em va ser difícil arribar. Allí m'esperava amb el seu porxe amenaçant i un munt de xics quasi pegant-se per entrar. Les cames em temblaven y el cor volia eixir-se del cos, pero vaig entrar decidit i vaig enfilar el pasa cap a les escales. "Espera un moment, on vaig?". Vaig baixar les escales i vaig tranquilitzar-me. Hi havia quatre opcions: un angost i bulliciòs passadís, que vaig descartar ràpidament, si el que volia era no perdre'm, eixe no era el camí; una porta que donava al pati: descartat; i, per últim la secretaria i la consergeria. Vaig mirar alternativament una i altra durant una bona estona sense saber per qual decidir-me. Finalment vaig optar per consergeria: bingo! "Los nuevos tienen que ir a la sala de usos múltiples [indicació de per on es va]". Vaig mirar el rellotge: les 10:40 quasi. "Héctor arribant tard? Quina novetat...". Per sort, els professors, com si esperaren alumnes com jo, encara no havien començat la seua explicació. Uns amics em van cridar i em vaig seure amb ells. A partir d'ací, una parrafada dels professors i primer dia per a habituar-se a les classes i als professors.

Els següents dies no em va pareixer tan feroç el lleó com el pintaven. Vaig comprovar que podia fer exàmens, treballs, etc. amb la llei del mínim esforç, em pareixia fàcil inclòs l'institut i la veritat és que la majoria d'aquesta llei s'ha traslladat fins ara a 1º de Batxiller i potser no m'esforçe tot el que puc en les cosses que faig, ja faig el mínim possible intentant conseguir el màxim rendiment. Ma mare ja m'ho deia aleshores i ho segueix reptint: "El próximo curso será mucho más difícil y no te servirá hacer lo que hacías hasta ahora". I jo ho sé, l'esforç que faig ara es molt superior al que feia en 1º d'ESO, sols que seguix no donant el màxim que la gent espera de mi (quan arribe el moment ho donaré).

Tras aquest breu incís en forma de reflexió, que potser no vinga al cas, passaré a resumir breument el que va ser la resta de curs.

En l'aspecte estudiantil, les notes van ser bastant satisfactories, com ja he dit, no tenia molst problemes en aquest aspecte. Sportivament parlant, el fútbol va entrar amb força a la meva vida, qual nicotina a la del fumador. Em vaig apuntar al meu primer equip de futbol gràcies a l'insistència d'Enrique, el Costa Azahar on també estaven Iván, Pablo i Adrián, també de l'institut i on vaig passar bons moments durant els tres anys que vaig estar. També intentava jugar al pati a futbol, però allò al que jugavem es pareixia més a un sport de risc ja que els majors solien abusar del propi fet de ser més majors que nosaltres. Per la seua part, el Barça va aconseguir la seua primera Lliga tras 6 anys en blanc, començant ací el que tots pronosticaven, anava a ser el principi de l'hegemonia del Barça a Espanya i al món. Res més enllà, aquest cicle va durar sols el que va durar la dignitat dels futbolistes. Tras dos anys d'éxits, l'ego de la major part de la plantilla va vencer a la calitat i es va dir adeu al segurament Barcelona més elàstic y tècnic de la historia. El Castelló, per la seua part va aconseguir ascendre a 2ª divisió, un any després de la porrada que es va dar front al Ciutat de Múrcia. ¡Per fi anava a vore al Castelló en 2ª! No obstant, crec que no el tornaré a vore per eixos lares en un bon temps, pel que hem vist aquesta temporada.

A més, a aquest any, al 2005, vaig participar en el meu últim campionat de Kung-fú important abans de la meua "retirada" temporal. I va ser el més impòrtant de tots els que vaig participar: el campionat del món d'Itàlia. A la fi, sols vaig aconseguir una quarta posició en modalitat Wu-Shu, però això és lo de menys. Allí vaig viure un muntó d'experiències i d'anècdotes, que no vaig a contar ara perque aquesta crónica m'està quedant molt àmplia i no disposse de molt de temps.

Respecte al plà personal, les úniques coses que recorde són que vaig tindre la meua primera nóvia, i l'excursió de l'institut a Alarcón, una de les poques excursions a les que he anat i on m'ho vaig passar realment bé. També recorde especialment un partit d'handball que vaig anar a veure amb els meus amics. I ho recorde especialment perque va ser el dia que més em vaig riure de tota la meua vida, i possiblement ho será per sempre.

En l'aspecte familiar, es van juntar dos fets molt importants per mi, un molt bó y un altre molt, molt, molt roí. El bó, és el naixement del meu cosí, Daniel, el qual amb el pas dels any s'ha demostrat que, si no és superdotat, està molt a prop, ja que ja sap més que alguns adults amb els seus 5 anys actual, ho aprén tot molt apressa. He arribat a agafar-li molta estima, i ja juguem al póker (vaig ensenyar-li) com si fórem professionals.

L'aspecte roí, va ser la constatació del que molts a la família ens temiem: la meua iaia té Alzheimer. I és espeluçnant vore com actua de ràpid i de fatal aquesta enfermetat. És dur de dir, però de 2005 cap a aquesta estona, la meua iaia està irreconoscible. No obstant, sempre em quedaré amb els bons moments que vaig passar amb ella, eixos ni el Alzheimer els podrà esborrar.


PD. La veritat es que aquest any va ser bastant mogut, pero no espereu el mateix de les altres cróniques, en part perque no tinc ganes de escriure tant, en part perque són més avorrits.