Crónica de 4º d'ESO

Aquesta any va significar el meu particular pas del Renaixement, al Barroc, de la felicitat al pessimisme. Molts fets, que no vull comentar, es van juntar i van fer que el curs 08-09 siguera un dels pitjors de la meua vida. Potser per això (o potser que siguera un dels motius), les meues notes van ser una mica fluixes comparades amb les anteriors, lo qual va fer que la meua nota mitja es quedara en un 7'5. En aquest curs va començar a notar-se la diferéncia amb els curs anteriors (i no 3º, com tota la gent deia; per mi 3º va ser un dels més senzills), més per la quantitat de treballs que per la dificultat del que es donava. Aquest any, potser per la meua apatia, vaig començar a passar olímpicament d'algunes classes, el qual em va ocasionar alguns enfrentaments amb professors, algunes amonestacions i alguns castics. Especialment horrorosa va ser una assigntaura obligatoria, disfressada amb l'eufemístic nom de Projecte Monogràfic d'Investigació, que no era més que una assignatura de merda (si se'm permet l'expressió), en la qual teníem que contar el nombre de pardals que havíen morit a Castelló cada any. Vaig demanar moltes vegades quin era el fundament d'aquesta assignatura, quina era la finalitat, ja que aquesta era una hora perduda a la setmana, però el meu dubte no va ser satisfet. Com a venjança, no parava de molestar a classe i questionava cada explicació de la professora, fet que hem va ocasionar nombroses amonestacions (va ser el curs que més vaig tindre) i algunes cridades a cassa, que van provocar més castics i no van fer més que augmentar el meu enoig i pessimisme. També, en una excursió obligatoria que costava deu euros, em vaig negar a pagar, sotenint que ens podien obligar a anar a una excursió, però no a pagar. A la fi, no sé si per oblit o perque no es van adonar de que havia pujat a l'autobús, hem vaig eixir amb la meva. Ara, mesos després i reflexionant sobre el fet, hem done conte de que vaig ser massa dur amb la professora, ja que la culpa de incorporar eixe despropósit d'assignatura, no era d'ella, sinò de la direcció d'estudis o vés a saber tú.

L'únic que va alegrar aquest curs (i vaja si ho va alegrar), va ser l'irrupció del millor equip de l'història del futbol, al menys en una única temporada, el Barça del debutant a un banquet de Primera, Josep Guardiola. Pep, presentava únicament en el seu currículum d'entrenador una temporada al Barça B, que, això sí, va ascendir de 3ª a 2ªB. L'aposta de Laporta era arriscada, més encara quan, en la seua primera entrevista, Guardiola va dir que no contava amb les "vaques sagrades", és a dir, Ronaldinho (amb uns quils de més respecte al "Ronnie" que havia arribat a Can Barça l'any 2003), Deco i Eto'o. Els dos primers van eixir per la porta d'atràs, però, per sort (com es demostraria més tard), no es va aconseguir trobar eixida a Eto'o. Aquest Barça, tenint com a única incorporació de pes (i vaja incorporació, vaja lateral) a Dani Alvés i pràcticament amb la mateixa estructura que havia fracassat l'any passat, va realitzar la millor temporada possible que pot fer un equip, guanyant totes les competicions en les quals participava.

La primera va ser la Copa. El camí a la final va ser ple d'obstacles, primer passant amb facilitat front al Benidorm, però després amb unes eliminatories molt complicades contra l'Atlétic de Madrid, l'Espanyol i el Mallorca en semifinals, amb una providencial parada de Pinto a un penalty de l'equip mallorquí quan el Barça estava contra les cordes. La final, contra l'Athletic, va ser un bany del Barça: tras un primer gol de Toquero per a l'Athletic, el Barça va aconseguir remontar gràcies a un golaç de Touré, a dos de Messi i a un de Bojan.

El segon títol va ser la Lliga, encara que aquesta ja havia sigut sentenciada, setmanes enrere, gracies a l'històric triomf del Barça al Bernabéu per 2-6, en un dels banys més escnadalosos que recorde en un partit entre dos equips grans. Amb aquesta victoria es donava fi a la campanya mediàtica de la prensa madridista i al famòs "canguelo", que a la fi els va perjudicar més que beneficiar. Al final, el Barça va ser el guanyador de Lliga amb més punts de l'història, i es va quedar a sols dos gols del récord golejador del Madrid dels 107 gols.

El tercer va ser la Champions. Tras una primera fase senzilla, el Barça va arrollar, primer en vuitens de final al Lyon, amb un 5-2 a la tornada, i després en cuarts al Bayern, amb un 4-0 a l'anada. Però a a semifinals li esperava, segurament el rival més rocòs i dur amb el que es va enfrontar en tota la temporada, el Chelsea. Tras un partit d'anada en el qual l'equip anglés va possar l'autobús, aconseguint arrancar un 0-0 en el Camp Nou, Essien va adelantar el Chelsea al minut 9 a la tornada. El partit va ser dominat clarament pel Chelsea, que no va deixar xutar ni una vegada a porta al Barça fins al minut 93, i va tenir múltiples ocasions per sentenciar les coses, però, eixa és la grandessa del futbol, a l'últim minut de partit, el baló va caure a les botes de Messi, aquest se la va possar a Iniesta que des de la frontal de l'àrea i amb cama dreta... Goooooool! Recorde molt bé eixe dia: Alfonso, Iván, Cristian, David... estavem tots allí al Family Center, tots amb cares fúnebres, de soterrament, i a punt d'anar-nos a cassa quan l'"Iniestazo" va fer la seua aparició. No puc descriure bé la situació que es va originar a continuació: salts, crits fins quedar-nos afónics, abraçades per doquier, Iván quitant-se la samarreta i possant-se a fer flexions (cosses d'Iván)... El moment va ser únic, irrepetible, possiblement un dels més feliços de la meua vida. Tras aquest partit, no quedava duda (al menys per mi) de que el Barça guanyaria la Champions front al Manchester. I així va ser, 2-0, amb una superioritat absoluta barcelonista.

Els altres tres títols van ser la Supercopa d'Espanya, front a l'Athletic, aconseguida sense problemes i amb molta superioritat; la Supercopa d'Europa, que va decidir Pedro amb un gol mágic al minut 119 de la prórroga en un mal partit del Barça que fins aleshores estava 0-0 contra el Shaktar; i el Mundialet de Clubs, que van guanyar a l'argentí Estudiantes de la Plata, amb un altre agónic gol de Pedro al minut 89 de partit, quan tot indicava que el Barça anava a quedar-se sense Mundialet per tercera vegada, al anar perdent quasi tot el partit 1-0. A la prórroga, Leo Messi, va marcar el gol de la victoria amb l'escut, amb el cor, en un geste quasi poétic que confirmava l'hegemonia blaugrana en tot el món.